Fa temps vaig tenir un cap que no parava de repetir-me “el que no es mesura no es pot millorar”. En la meva vida he anat sentint tant aquesta frase que la he oblidat. Es a dir es com el soroll del tràfic, la entenc però per aplicar-la tinc que ser conscient de voler fer-ho.
Sembla que en la economia esta passant alguna cosa força semblant. Hi ha una mesura que s’anomena inflació, tots la coneixem, i deuen haver milions de economistes que es van mirant com es comporta, cadascun en la part del mon que li toca. En algun moment donat els economistes, que tenen el poder per fer-ho, decideixen actuar, i per tal de frenar la inflació augmenten el tipus de interès. Com que “s’encareix l’accés als diners” (frase professional) es frena el consum i baixa la inflació. Fins aquí tot correcte.
La mala sort es que la simplicitat de la idea fa que es donin situacions un tant curioses.
El següent paragraf forma part del document en el que el INE explica el per que de la variació de la cistella de la compra utilitzada per calcular el IPC.
Los nuevos artículos que pasarán a formar parte del IPC
representan sectores en auge como los alimentos dietéticos, los
alimentos infantiles o algunos servicios relacionados con la salud,
como el fisioterapeuta o la operación de cirugía estética
Podeu localitzar el document aquí.
Una conseqüència de tocar els tipus de interès es que es modifica el preu d’accés a la vivenda. Baixar el tipus d’interès provoca una alça del preu de la vivenda molt mes gran que en el preu de qualsevol dels bens que formen la cistella del IPC. Ara estem a punt de descobrir que pujar el tipus d’interès provocarà una baixada del preu dels pisos molt mes gran que la produïda en les taronges o en la llet “Blevit II de continuacion”, la que possiblement continuara pujant de preu, ignorant les lleis econòmiques.
Hi ha un index que calcula el grau d’endeutament familiar degut a la compra de la vivenda, el problema es que aquest index tan sols s’utilitza com a noticia, es a dir no se’n fa res amb ell.
En el nostre mon absurd quan pugen els preus de les taronges hi han persones que prenen les mesures necessaries per modificar els preus dels pisos. I quan les famílies s’endeuten mes els successos tenen menys espai als tele noticies (no toquessim temps dels esports).
Qui sap si durant els últims 10 anys el tipus d’interès s’hagués fixat segons el rati d’endeutament degut a la vivenda en lloc de indexar-se al IPC ara no podria prendrem un suc de taronja al bar. Encara que l’ultima vegada van clavar-me 2,5€.
Apa, quan tingui temps buscarem una pastanaga per Turquia, que la necessita.
